Niua a les alzines i menja als camps

De la mida d’un pardal, el mascle es distingeix perquè és molt més acolorit, amb tota la part davantera, cara pit i panxa, de color rosat, l’esquena bruna i el carpó verd. La femella té un to marró més uniforme, més clar per sota i més fosc per sobre i és bastant més fàcil de confondre amb un pardal. La doble franja blanca que tenen a les ales, tant mascles com femelles, és, però, un bon ajut per identificar-los.

És un dels fringíl·lids – família que agrupa també caderneres, verdums i gafarrons – més forestal. De totes maneres necessita que entre els arbres hi hagi algunes clarianes que li permetin accedir al sòl que és on s’alimenta, o que hi hagi la proximitat de camps oberts. 

El seu cant és una estrofa molt característica d’unes dotze notes, que sona aproximadament com  -Txip, txip, txip, txap, txap, txap, txurruuuït! - i que va repetint incansablement.