Pit roig

Erithacus rubecula

El més confiat o el més atrevit? Solista destacat en la piuladissa de tardor.

Probablement l’ocell de bosc més popular. El seu pit acolorit, el seu aspecte rodanxó, el seu comportament confiat i el seu cant i veus característics el fan un ocell sempre molt present i perceptible. Mascle i femella són indistingibles quant a coloració. Els joves, en canvi, tenen un color terrós i pigallat molt diferent. Més val així: estan ben camuflats i alhora s’estalvien una agressió del seu propi pare que, instintivament, podria desencadenar la taca ataronjada.

A l’hivern el trobem a tota mena de boscos; a l’estiu, cerca els que són més frescals.
És extremadament territorial, fins al punt que fora de l’època de cria manté aquest comportament, i sovint veurem batusses i persecucions entre ells en plena tardor i a l’hivern, quan, en canvi, les altres espècies s’agrupen per cercar menjar i protegir-se. Per això també sempre ens queda el dubte de si la seva conducta singularment confiada envers nosaltres reflecteix docilitat o desafiament.

El seu cant líquid i melancòlic - Piribiribiiii……..Piribiribiribiri biiiii- tenyeix d’un cert romanticisme sonor els paisatges tardorencs. És pràcticament l’únic cant territorial que se sent eventualment durant aquesta època. I la seva veu –tic, tic, tic,tic tic- és un dels sons més omnipresents al bosc, sobretot quan la població local s’incrementa amb els exemplars nòrdics que vénen a hivernar a casa nostra.

pitroig
Cant
Cant
Veu
Veu


3 Segons
Breu (Tall de 3 segons)

Més informació

Sons: Eloïsa Matheu | Il·lustració: Alfons Raspall